El neci vitalici

March 27, 2007

“La diferència primordial entre el ximple i l’intel•ligent es que l’últim es sorprèn sempre a dues passes de ser ximple, per això fa un esforç per escapar de la ximpleria imminent, i en aquest esforç consisteix la intel•ligència. El ximple, en canvi, no se sospita a si mateix, es considera discretíssim, i d’aquí ve l’envejable tranquil•litat amb que el neci s’estableix i s’instal•la en la seva pròpia ineptitud. No hi ha manera de desallotjar un ximple de la seva ximpleria, portar-lo a passejar més enllà de la seva ceguesa i obligar-lo a contrastar la seva obtusa visió habitual amb altres maneres de veure més subtils. El ximple és vitalici i sense porus… un neci és molt més funest que un malvat, perquè de vegades el malvat descansa, el neci mai…”

José Ortega y Gasset, Sobre la esencia.

necisnazis

Desitjos, propòsits i altres vicis d’any nou…

December 31, 2006

categoritzat a: * AGRAÏMENTS, * PROVERBIS — by Lula @

I wish I was a neutron bomb, for once I could go off.
I wish I was a sacrifice, but somehow still lived on.
I wish I was a sentimental ornament you hung on
the Christmas tree, I wish I was the star that went on top.
I wish I was the evidence, I wish I was the grounds
for 50 million hands upraised and open toward the sky.

I wish I was a sailor with someone who waited for me.
I wish I was as fortunate, as fortunate as me.
I wish I was a messenger and all the news was good.
I wish I was the full moon shining off your Camaro’s hood.

I wish I was an alien at home behind the sun.
I wish I was the souvenir you kept your house key on.
I wish I was the pedal brake that you depended on.
I wish I was the verb ‘to trust’ and never let you down.

I wish I was a radio song, the one that you turned up
I wish…
I wish…desitjos

Pearl Jam
[ Yield-1998 ]

Home abroad

December 5, 2006

categoritzat a: * VISIONS — by Lula @

homeabroad1

Barallant-se amb els omnipresents núvols per atrapar un raig de claror, seguint amb el seu mastodòntic cos els meandres del riu, Londres materialitza la dualitat. No importa quina imatge, quin record quin sentiment li puguis associar: serà capaç de representar-te i oferir-te el contrari. Pot ser la teva llar i no ser-ho de cap de les maneres. Pot ser diversió i el lloc del pànic. Pot ser la calma, la voràgine, la por, la confiança, pobresa i riquesa, el recó i l’espai obert. Pot ser tot i res. És un món a petita escala.

Les grans metròpolis es caracteritzen justament per la seva intrínseca capacitat d’embolcallar-te en l’anonimat i l’aïllament i posar-te al mateix temps en contacte amb una rauxa de coses que no haguessis estat capaç d’imaginar. Del més bo al més terrible.

S’ha de ser caut, pot arribar a saciar-te fins a la nàusea, si en prens massa consciència. Però ella mateixa et posa a l’abast tot allò que necessites per oblidar tot el que et sobrepassa, t’acostuma la pupil•la al seus grisos, els fa brillar quan menys ho esperes, i l’estiu t’acarona com només pot fer-ho després d’un hivern opac.

Et força, amb la seva dimensió, a transitar-la, i en trànsit està tot el seu gust, tots els seus gustos, inabastables. I quan creus que no hi pertanys que el teu lloc al món és un altre, et continua xiuxiuejant des de tots el porus que li coneixes i que et coneix, que és casa teva i que sempre ho estat. My home abroad.

Si és que tal cosa existeix, és ella.

homeabroad2

Memòries des de l’ampolla

November 16, 2006

categoritzat a: * HIPERREALISME — by Lula @

ampollaexpansiva

M’agradaria transmetre optimismes. Ara i sempre. Que sense que la meva ment interferís, la meva mà es posés a l’obra. a escriure futurs pròxims, càlids i bressoladors.

Que em brollessin paraules com: poema, racó tranquil, fons marí i superfície llunar.

Però quan atempto d’escriure-les amb altre intenció que no sigui cal•ligràfica, el bolígraf es revolta i amb cinisme aberrant escriu: ferida, ostracisme, cel•la i cràter.

Tampoc em rendeixo. No, no. Però malgrat aquesta descoordinació entre pensament i escriptura que tinc, culpa de la genètica, l’experiència, alguna patologia o designi diví, encara hi ha dies en que aconsegueixo, amb una heroïcitat tant sorprenent com escassa, ESCRIURE EL QUE EM PETA.

I, com deia, no és que em petin gaires optimismes, el forn no està mai per brioixos, i ho sento si decepciona. Però com a mínim buido el pap de les lletres, que no dels fonemes. I mira que jo solia ser bona amb els fonemes. I ells amb mi, que consti. Tal i com es formava un pensament el meu aparell vocal es posava en marxa i, abans que la censura de la decència, la vergonya o el sentit d’intimitat tinguessin temps de reaccionar, jo ja declamava en veu ben alta i millor dicció, el que m’estava passant pel cap.

Sí, em queden pocs amics d’aquella època.
Cert, em queden pocs amics.

Ei, que no és per riure. Era com una trempera verbal: perfectament natural, inevitable i avergonyidora a tope.

Si em feia feliç? Sí, sí.
No per això de la trempera –desafortunada metàfora, no?- però la veritat és que tot fluïa més en la direcció que toca, de dins a fora. Ara, tot ho fa en la contrària. I amb un problema afegit: el silenci.

No, si el silenci no té res de dolent, el silenci en general, l’estàndard, el normal, el de nit, de vàter, de mirades, de cabina telefònica… És el MEU silenci, que és problemàtic. Conegut com silenci-tap. I de rosca, tap de rosca, que jo no sóc capaç d’obrir. Haig d’esperar carregant-me de paciència a que algun bon samarità rac-rac-rac, em destapi.

Ara, això sí, que s’agafi fort, per que hi ha una pressió que arrasa. I que consti que jo no enganyo ningú. Jo aviso. Però per sort per a mi sempre hi ha algú prou preparat, o prou inconscient que s’arrisca. Des de aquí el meu agraïment.

No he mort ningú encara, però de ferits n’hi ha hagut de lleus i de greus. I d’il•lesos? Molts més! Impressiona de vegades com algunes persones es prenen tantes molèsties per res. Taps a les orelles, bena als ulls i si t’he vist no me’n recordo.

Per a mi, de tota manera, és un alliberament. Uf! Quina pau, tu, quina cosa. Ja està, ja és fora, ja són fora: des de receptes, imatges, plors, títols, dolors, angoixes, obscuritats, àngels i dimonis… apa, tot facturat a l’exterior.

Tampoc és tant, tant alliberador. És una expulsió sense oblit, sempre deixa residu. I el cas és que una no pot anar per la vida enfaixada en el seu propi silencitapderosca, esperant una desenroscada redemptora, i fa temps que em proposo seriosament trobar una alternativa. Aquest ja és un pas, no? I visc amb l’esperança de tenir el meu propi tirabuixó més a mà.

Però la meva esperança té unes piloteres de por amb el meu realisme, i el meu idealisme s’alia amb el meu pessimisme per sumar-se al conflicte, i ja quan intervenen els somnis els peus, que no volen ser menys, es planten ferms a terra. Aquesta terra que no entén ni déu.

Ai, estic esgotada, i fluint tantíssim en direcció contrària que em retiraran el carnet.

Com envejo, aquestes persones-personatges, que tal com es preocupem ho comparteixen amb el món, deixant-ho anar així, com qui comenta el preu de l’arengada.

Amb la de baralles que jo haig de suportar entre les meves frustracions i alegries, i desitjos i subjectivitats i el sentit de justícia i maldat i els valors i l’ètica, com li agrada liar-la a l’ètica, i el coratge i l’obsessió…

Però mira, no ha estat tant malament aquest camp de batalla.

Pitjor seria estar buida! – replica amb orgull, el meu orgull-.

I tu calla i dissimula, buidor.

contrastos i ombres

October 25, 2006

categoritzat a: * HIPERREALISME — by Lula @

metro

Ja ho té això, la tardor. Aquest tempo de fulla pansida, ingràvida, empesa per la suau tirania de les imprevisibles bufades del vent, menys càlid, més insistent.

Divaguem entre les branques i els carrers, sense saber cap a on ens encaminen aquesta llum i aquests colors que semblen nous. Ja els havíem oblidat.

Un temps breu, de llargues transicions, de més contrastos i més ombres, en el que no estem segurs d’estar condemnats a esperar un metro que no sabem si vindrà, ni tampoc on ens porta.

Nacre i arena

October 15, 2006

categoritzat a: * KIT DE SUPERVIVÈNCIA, * IMPRETSCINDIBLES — by Lula @

diamondsonhisinside

Entre totes les transaccions econòmiques que envolten tota mena d’actes d’oci i culturals, les ostres existeixen. I encara fan perles.

Entre tanta perla de viver, artificial o d’imitació, encara hi ha ostres que es molesten a recobrir, capa a capa, un minúscul gra de sorra.

El que no podia preveure Nietzsche és que matant déu, matava l’espiritualitat. Com que sovint es confon amb la religió, a ningú ens ha afectat en excés. O això ens sembla. Per que, per desgràcia, el postmodernisme també reescriu Sòcrates: només sabem, que no podem saber.

Aquesta és la nostra herència. No per a tot, per sort. No per a tots. Alguns espontàniament, altres capficant-s’hi amb deliri, amb la genialitat d’il•luminat o la precisió de rellotger. D’on venen certes coses potser no ho sabrem mai, d’on va venir el gra de sorra? I quan menys t’ho esperes, tens l’oportunitat de gaudir d’algun moment amb ànima.

I allà serà, fent-te companyia per molt de temps, o per sempre… una petita i valuosa esfera de nacre i arena.

Comandant en cap & cols.

May 27, 2006

categoritzat a: * HIPERREALISME — by Lula @

Ser el president dels Estats Units d’Amèrica no deu ser cosa fàcil. Però sent a més en George W. Bush, pot ser l’infern. En el cas que tinguis ànima, és clar… El cas és que la Casa Blanca no és sempre xerinola i pretzels a dojo. De vegades no tens més remei, cap més remei, que aguantar el tipo.

La imatge que Estats Units projecten sobre sí mateixos, i que la resta del món acceptem a ulls clucs, és d’un gris patriòtic i homogeni, que no sempre es correspon amb la realitat. Hi ha qui predica al desert. I per molta censura que li posin, acaba apareixent el bastard incansable, potser ambiciós també, i inevitable disposat a enfonsar el dit a la nafra.

El bastard? El de la foto, Stephen Colbert, humorista polític.
El lloc? El 60è Sopar de Corresponsals de la Casa Blanca.

20 minuts de canya en directe pel comandant en cap & cols.

Gaudiu-los !

• video 1 2
transcripció

(això sí, tot en anglès…)

colbert

Willkommen, bienvenu, welcome

May 8, 2006

categoritzat a: * HIPERREALISME, * VISIONS — by Lula @

Benvingut, benvinguda…
The truth is out there, i no sempre al rovell de l’ou.
De vegades, coses impressionants i imprescindibles passen a la perifèria.

Espero que us agradi tant com a mi.
Gràcies pardalsalcap

lulaby.periferia

MÉS? »