M’agradaria transmetre optimismes. Ara i sempre. Que sense que la meva ment interferís, la meva mà es posés a l’obra. a escriure futurs pròxims, càlids i bressoladors.
Que em brollessin paraules com: poema, racó tranquil, fons marí i superfície llunar.
Però quan atempto d’escriure-les amb altre intenció que no sigui cal•ligràfica, el bolígraf es revolta i amb cinisme aberrant escriu: ferida, ostracisme, cel•la i cràter.
Tampoc em rendeixo. No, no. Però malgrat aquesta descoordinació entre pensament i escriptura que tinc, culpa de la genètica, l’experiència, alguna patologia o designi diví, encara hi ha dies en que aconsegueixo, amb una heroïcitat tant sorprenent com escassa, ESCRIURE EL QUE EM PETA.
I, com deia, no és que em petin gaires optimismes, el forn no està mai per brioixos, i ho sento si decepciona. Però com a mínim buido el pap de les lletres, que no dels fonemes. I mira que jo solia ser bona amb els fonemes. I ells amb mi, que consti. Tal i com es formava un pensament el meu aparell vocal es posava en marxa i, abans que la censura de la decència, la vergonya o el sentit d’intimitat tinguessin temps de reaccionar, jo ja declamava en veu ben alta i millor dicció, el que m’estava passant pel cap.
Sí, em queden pocs amics d’aquella època.
Cert, em queden pocs amics.
Ei, que no és per riure. Era com una trempera verbal: perfectament natural, inevitable i avergonyidora a tope.
Si em feia feliç? Sí, sí.
No per això de la trempera –desafortunada metàfora, no?- però la veritat és que tot fluïa més en la direcció que toca, de dins a fora. Ara, tot ho fa en la contrària. I amb un problema afegit: el silenci.
No, si el silenci no té res de dolent, el silenci en general, l’estàndard, el normal, el de nit, de vàter, de mirades, de cabina telefònica… És el MEU silenci, que és problemàtic. Conegut com silenci-tap. I de rosca, tap de rosca, que jo no sóc capaç d’obrir. Haig d’esperar carregant-me de paciència a que algun bon samarità rac-rac-rac, em destapi.
Ara, això sí, que s’agafi fort, per que hi ha una pressió que arrasa. I que consti que jo no enganyo ningú. Jo aviso. Però per sort per a mi sempre hi ha algú prou preparat, o prou inconscient que s’arrisca. Des de aquí el meu agraïment.
No he mort ningú encara, però de ferits n’hi ha hagut de lleus i de greus. I d’il•lesos? Molts més! Impressiona de vegades com algunes persones es prenen tantes molèsties per res. Taps a les orelles, bena als ulls i si t’he vist no me’n recordo.
Per a mi, de tota manera, és un alliberament. Uf! Quina pau, tu, quina cosa. Ja està, ja és fora, ja són fora: des de receptes, imatges, plors, títols, dolors, angoixes, obscuritats, àngels i dimonis… apa, tot facturat a l’exterior.
Tampoc és tant, tant alliberador. És una expulsió sense oblit, sempre deixa residu. I el cas és que una no pot anar per la vida enfaixada en el seu propi silencitapderosca, esperant una desenroscada redemptora, i fa temps que em proposo seriosament trobar una alternativa. Aquest ja és un pas, no? I visc amb l’esperança de tenir el meu propi tirabuixó més a mà.
Però la meva esperança té unes piloteres de por amb el meu realisme, i el meu idealisme s’alia amb el meu pessimisme per sumar-se al conflicte, i ja quan intervenen els somnis els peus, que no volen ser menys, es planten ferms a terra. Aquesta terra que no entén ni déu.
Ai, estic esgotada, i fluint tantíssim en direcció contrària que em retiraran el carnet.
Com envejo, aquestes persones-personatges, que tal com es preocupem ho comparteixen amb el món, deixant-ho anar així, com qui comenta el preu de l’arengada.
Amb la de baralles que jo haig de suportar entre les meves frustracions i alegries, i desitjos i subjectivitats i el sentit de justícia i maldat i els valors i l’ètica, com li agrada liar-la a l’ètica, i el coratge i l’obsessió…
Però mira, no ha estat tant malament aquest camp de batalla.
Pitjor seria estar buida! – replica amb orgull, el meu orgull-.
I tu calla i dissimula, buidor.
