Invisible
July 13, 2005
Imagino que no et sorprendr si et dic que això de Lula em ve de mare i By, de pare. Els va semblar poètic, i sospito que també una hilarant ocurrència. El destí de les cries humanes ha estat tradicionalment en mans d’adolescents, què hi farem. Al final, si t’haig de ser franca, li he tret cert rendiment personal.
Quan era molt petita no podia apreciar-ho, és clar, i concentrava la meva frustració inconscient, en els meus companys de p rvuls, però això vaig saber-ho molt després. Quan vaig començar la ter pia ja m’havia llegit El Hobbit i alguna cosa de filosofia grega que, per aquelles coses que no entendré mai, un bon dia se’m van relacionar: un anell que fa invisible i la pregunta de si fem el bé perque el mal és castigat públicament.
Se’m fonien en una sola imatge: si jo hagués estat Bilbo Baggins, hauria fet el bé o el mal un cop oculta per l’anell? La ter pia em va ajudar a redireccionar les meves imatges mentals, cosa que agraeixo, però la pregunta persistia, deixant en segon pla la meva anterior obsessió per si els meus pares havien o no consumit, el dia que van decidir com em diria.
He trobat l’anell que fa invisible.
I el duia posat desde que l’Eva de la meva mare, va convèncer l’Adam del meu pare per a que em posés Lula. Un nom tant absurd com un altre, però capaç d’actuar de forma autònoma, despistant l’atenció de la que així signa, i focalitzant-la en sí mateix, un nom, obrint-me les portes del flamant laboratori que és el món, quan s’és invisible.
