Home abroad
December 5, 2006
Barallant-se amb els omnipresents núvols per atrapar un raig de claror, seguint amb el seu mastodòntic cos els meandres del riu, Londres materialitza la dualitat. No importa quina imatge, quin record quin sentiment li puguis associar: serà capaç de representar-te i oferir-te el contrari. Pot ser la teva llar i no ser-ho de cap de les maneres. Pot ser diversió i el lloc del pànic. Pot ser la calma, la voràgine, la por, la confiança, pobresa i riquesa, el recó i l’espai obert. Pot ser tot i res. És un món a petita escala.
Les grans metròpolis es caracteritzen justament per la seva intrínseca capacitat d’embolcallar-te en l’anonimat i l’aïllament i posar-te al mateix temps en contacte amb una rauxa de coses que no haguessis estat capaç d’imaginar. Del més bo al més terrible.
S’ha de ser caut, pot arribar a saciar-te fins a la nàusea, si en prens massa consciència. Però ella mateixa et posa a l’abast tot allò que necessites per oblidar tot el que et sobrepassa, t’acostuma la pupil•la al seus grisos, els fa brillar quan menys ho esperes, i l’estiu t’acarona com només pot fer-ho després d’un hivern opac.
Et força, amb la seva dimensió, a transitar-la, i en trànsit està tot el seu gust, tots els seus gustos, inabastables. I quan creus que no hi pertanys que el teu lloc al món és un altre, et continua xiuxiuejant des de tots el porus que li coneixes i que et coneix, que és casa teva i que sempre ho estat. My home abroad.
Si és que tal cosa existeix, és ella.
