Matèria de somnis
March 4, 2006
Que el món és ple de paradoxes no només no és novetat, sinó que és el pa nostre del telenotícies. Parlava, aquí mateix un d’aquests passats post, sobre el teatre de l’absurd, que no és més que la paradoxa feta guió teatral. Però aquests reflexes, aquest joc entre el que és i el que se suposa que hauria de ser, intriga a tota mena d’artistes.
I és clar, la temptació per als artistes plà stics pot ser massa irresistible. Com per a Chema Madoz, un fotògraf que m’han presentat informalment i que, com Magritte amb el pinzell, m’ha atrapat en les seves paradoxes o redundà ncies que és el mateix però no és igual.
Una suggerent col•lecció de fotografies, l’objecte de les quals ha hagut de construir-se primer en l’imaginari, després físicament i ser fotografiada després, per acabar xocant amb les inevitables expectatives de l’espectadorª quan observa les sorprenents fotos d’una llauna mig oberta, unes sandàlies, un rellotge de paret, balances, pinces, barrets, tisores… infinitat d’objectes i petites situacions, pessics de poesia, alegre o addà gica que, en la seva coherència en l’absurditat, els fa molt bonics.
Realitats impossibles, matèria de somnis…
