Lula By (catarsis quotidianes)

Sembla que va ser ahir, però quan fa ja que Nietzsche va matar Déu? -postulat per primera vegada per l’autor a La gaia ciència, el 1882-. Així que, uf, fa 123 anys … però encara no ho hem paït. La nit passada vaig veure Constantine, la veritat, res de l’altre dijous, va d’� ngels i dimonis, déu i el diable, i el cel i l’infern. No gran cosa resulta ser la pel•lícula. És una història del bé i el mal lluitant per apoderar-se de la humanitat, de les seves ansiades per ambdós extrems, � nimes …

El cas és que, en un típic curtcircuit mental dels meus, em preguntava, què passa amb déu quan el treiem de la gran epopeia i el fem aterrar a la nostra quotidianitat. No em cap al cap que un ésser suprem i totpoderós l’espifiés tantíssim, creant un compendi d’imperfeccions i incoherències com l’homo sapiens sapiens.

Em ve a la memòria una història 100% verídica, que em van narrar en primera persona. Una companya de classe passejava un dia amb el seu xicot del momento, i a ell li va entrar gana. Van veure un colmado (es deuen dir així per que es parets estan folrades de coses fins el sostre…?). El noi va entrar a comprar alguna cosa per berenar i ella el va esperar fora. La botiga tenia paradeta de verdures a l’exterior, i es va fixar en com de maques eren les coliflors. De sobte es va veure a sí mateixa entaforant una d’aquelles exuberants hortalisses a la seva motxilla. Qui sap per què, però el botiguer mantenia un ull vigilant en la paradeta mentre li venia al noi uns Donetes, i va veure la maniobra de la coliflor. Va cridar i va sortir de la botiga. Ella, en veure’s descoberta en una acció tant il•legal com ridícula, va apretar a córrer, impulsada per un nou i injustificable impuls. Potser la confusió sobre el que ella mateixa estava fent, va fer que reaccionés un segon massa tard, o el botiguer era un bon esprinter, el cas és que la va atrapar amb facilitat. Va increpar-la, va amenaçar-la amb trucar la policia, però, i aquí sí que reaccionant amb normalitat, ella va confessar: no sabia que li havia passat, ho sentia molt i li pagava encantada la coliflor, tan formosa, que no volia haver-la de tornar. Perdoni, perdoni, perdoni … i va tornar al colmado vermella com els pebrots de la parada, i entre la multitud de mirades escandalitzades i planyents, que casualment van ser testimonis d’un o altre fragment d’aquest meandre del destí.

Va pagar la coliflor, recollint al mateix temps al seu xicot de la porta de la botiga, on s’havia quedat com en xoc, veient com de cop l’home que l’atenia apretava a córrer darrera un lladre de coliflors que resultava ser la seva novia. Van marxar el més r� pid possible, però el roig de la vergonya va trigar encara una estona a abandonar el rostre d’ella. Li venien records dels seus actes com onades de penediment i rubor. I després de que, ja una mica més tranquils, s’expliquessin com havia viscut la situació cadascun, ell va dir amb tranquil•litat “el més graciós, és que amb la que has organitzat, l’home no m’ha cobrat els Donetes”.

I si penso en un déu, examinador minuciós de les nostres conductes morals, que ens avaluar� de totes el dia del judici, em pregunto quina nota li posaria al robatori de la coliflor. I quina nota li posaria jo com ésser suprem i totpoderós, creador de TOTES les coses. Ha!