L’enèssim Ricard III
October 30, 2005
Hi ha certes ocasions en les que sembla que s’est forçat a l’elogi. Com per exemple el teatre. S’acaba i s’ha d’aplaudir. Parlo de muntatges professionals que es representen a sales de prestigi, i amb actors i actrius en escena que ja tenim vistos d’una o una altra cosa.
Casa nostra, com totes les llars petites, és endog mica i, com el propi Shakespeare (fos qui fos) va escriure, “de vegades, la necessitat et fa dormir amb coses estranyes”. Però no es falta de qualitat, ni quantitat de qualitat el que el que mata el teatre, des de sempre i fins els nostres dies. És la manca de veritat.
No és un problema nou, és el més vell que acompanya el gènere. Una ficció, qualsevol, per a que tingui gr cia, ens ha de segrestar dins una realitat paral•lela, que mai va ser així, però que podria haver estat. I aquesta possibilitat es crea en el precís instant de la funció, davant dels ulls de l’espectador, en un moment que no pot tornar mai. Mai de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat, amb la mateixa i exacte intensitat. Això és el que fa el teatre únic entre les altres arts i, si li prenem això i prefabriquem els moments de l’obra… veiem Ricard 3er.
Hi ha qui confon la paraula risc quan pensa en teatre, o l’interpreta, o el dirigeix, o l’escriu… Ricard 3er, en la versió dirigida per l’Àlex Rigola, aquesta versió de la que parlo, és arriscada en el tracte la forma, però no en el tracte del contingut. Al final l’obra de teatre, com la novel•la, vol explicar una ficció, però quan aquesta data de fa 400 anys, no n’hi ha prou amb canviar l’attrezzo cl ssic per el d’un bar contemporani. Si no versionem el missatge, si l’esforç no el trobem també en contemporaneïzar els significats, el resultat és un divagar contracorrent, que en la seva versió original resulta ja confús, per la complexitat de la història, i posem als intèrprets al servei d’aspectes tècnics i efectistes, i suposadament moderníssims, però amb la mateixa incapacitat de ficar al públic en la història que els cl ssics de declamació i clixé, amb els quals ens costa molt menys mostrar-nos crítics, i amb els que tant ens avorrim. No n’hi ha prou amb quina canvi d’aspecte, no n’hi ha prou amb un canvi en el canal de transmissió. Sort té aquest Ricard 3er, del talent particular d’algun actor, i del text que en alguns dels seus di legs i monòlegs de filigrana, només necessita que el pronunciïn en veu alta.
