Lula By (catarsis quotidianes)

Als Estats Units s’inverteix una barbaritat en investigació psicològica. Potser no s’apropa ni de bon tros al que seria realment desitjable, però si s’hi inverteix alguna cosa al món, en aquesta disciplina, és sens dubte dins les fronteres nord-americanes.

Aquí, en aquest territori que encara no té denominació política, que sí d’origen, en aquesta realitat minúscula però real, no? els professors universitaris conviden amablement els alumnes a que participin en situacions experimentals a canvi de punts en l’avaluació final -es tracta d’experiments quasi sempre davant un teclat d’ordinador i del propi tedi-. I d’això en pot dependre l’aprovat.

No cal avergonyir-se, cadascú s’adapta, que al final és la idea, i no ens despistéssim, l’entorn en que s’investiga als EEUU, és l’empresarial. Si no comporta beneficis no pot ser prou important.

Les ciències, els sabers, que tenen a l’ésser humà com a objecte d’estudi mai no ho tenen fà cil. L’objecte és subjecte. I és clar, la brusquedat manipulant minerals, teixits, en definitiva, tubs d’assaig, no ha tingut les mai mateixes conseqüències que la brutalitat en experiments amb animals, o amb humans… menys animals sembla.

Fins al final dels seixanta la investigació psicològica no va tenir una regulació ètica definida. Llavors les investigacions que posen al subjecte en risc de patir seqüeles s’esborren del mapa. Avui, avergonyeix fins i tot citar-ne els fascinants i, de vegades, terribles descobriments fruit de situacions més cruels que no pas brutals i sovint sense poder-ne predir els resultats en absolut.

Hi ha infinitat d’exemples. El de la presó d’Standford n’és un de significatiu. Però els experiments no s’han aturat. Mai. Per raons militars i secretes, per el pur divertiment en un sopar d’idiotes, o per quota de pantalla.

La infinitat de possibilitats que té el reality show en aquest país, com a investigació psicològica cruel i amateur. I ja sembla que hi hagi estat des de sempre, i per sempre.